La quarta ponència parlamentària sobre el projecte de Llei d’Economia Social i Solidària de Catalunya ha combinat un ampli consens sobre la necessitat de la norma amb un debat jurídic i operatiu d’alt nivell. Les intervencions han reforçat la legitimitat política del text, però també han introduït matisos rellevants sobre competències, seguretat jurídica, simplificació administrativa i mecanismes de control.
El sociòleg i cooperativista Ivan Miró va situar el debat en una perspectiva històrica i estructural. Va recordar que la tramitació culmina “13 anys després d’aquells moviments” que van impulsar les bases de l’ESS catalana i va subratllar que el projecte és fruit d’un treball “molt debatut, molt consensuat” dins la pluralitat del sector. En un context global marcat per la concentració de poder en “els grans gegants de les oligarquies tecnològiques”, Miró va defensar la llei com una eina de democratització econòmica: “l’economia ha d’estar al servei de la vida, ha de prioritzar les persones, el territori, la vida per sobre del lucre”.
Des d’una perspectiva estrictament jurídica, la doctora en dret per la Universitat de València, Maria José Vaño, va qualificar el text de “norma molt necessària, oportuna i, a més a més, estratègicament rellevant” . Va defensar que no es tracta d’una iniciativa conjuntural, sinó alineada amb l’evolució europea, i va advertir que l’ambició transformadora ha d’anar acompanyada de rigor: “la flexibilitat és compatible amb la precisió” i la voluntat política amb “la qualitat normativa” . L’objectiu, segons va remarcar, és dotar el sector “d’estabilitat, de claredat i de seguretat”.
Julio Martínez, expert en economia social, va aportar una mirada més centrada en la dimensió empresarial i en l’ús de recursos públics. Va recordar que, quan es parla de foment, es parla també d’“inversió pública” i de “recursos econòmics” que “s’ha de controlar” , tot reclamant definicions precises per evitar desviacions o usos inadequats.
Una de les intervencions amb més densitat tècnica va ser la de Cristina Grau, presidenta de la Secció de Dret Cooperatiu i de l’Economia Social de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona. Amb 36 anys d’experiència assessorant entitats del sector, Grau va centrar-se en el marc competencial i en la seguretat jurídica. Va recordar que qualsevol regulació autonòmica ha de respectar la normativa bàsica estatal, però va precisar que, segons la jurisprudència constitucional, “bàsic equival a mínim”, i que això no impedeix el desenvolupament normatiu propi.
Grau va defensar que la llei catalana no crea formes jurídiques noves, sinó que reconeix i ordena realitats existents. “No ens estem inventant res que no estigui ja a l’ordenament jurídic”, va afirmar en relació amb el règim de responsabilitat de les iniciatives comunitàries sense personalitat jurídica, que remeten a la responsabilitat solidària de les persones promotores. Segons el seu criteri, el text “aporta més seguretat jurídica perquè ens defineix diferents elements de què hem d’entendre per economia social i solidària a Catalunya”.
També va voler desfer el que va qualificar de “llegenda urbana” sobre el nou registre previst a l’article 9, assegurant que no generarà càrregues addicionals innecessàries, ja que reutilitza la documentació ja aportada a altres registres administratius.
Per la seva banda, Ernesto Poveda, en representació del Col·legi d’Economistes de Catalunya, va introduir una reflexió pragmàtica centrada en la dimensió real del sector. Va recordar que s’està parlant d’un teixit format majoritàriament per “petites i molt petites entitats sense ànim de lucre”, amb uns 200.000 empleats i prop de 500.000 persones voluntàries, que en conjunt representen aproximadament el 8% del PIB català, en línia amb els percentatges europeus.
Des d’aquesta perspectiva, va advertir que una llei excessivament complexa pot esdevenir una barrera per a entitats formades sovint per “dos, tres, quatre persones que estan resolent un tema específic en la seva comunitat”. Per això va proposar explorar mecanismes de simplificació, com una “finestreta única que simplifiqui i clarifiqui” els tràmits.
Poveda també va posar l’accent en la necessitat de mesurar l’impacte social de les entitats. “Si no mesurem, estem sempre fent volar coloms”, va afirmar, reclamant que el reglament desenvolupi indicadors objectius per avaluar si els projectes s’ajusten a l’objecte social declarat.