Recollim algunes de les legislacions llatinoamericanes d’economia social i solidària.
Bèlgica, França, Grècia i Portugal són alguns dels països que compten amb lleis al voltant de l’economia social i solidària, si ens fixem en Europa, tal i com relatàvem en aquest article el passat mes de maig. En aquesta ocasió, recollim la legislació i algunes xifres entorn al model de l’economia social i solidària a països llatinoamericans. D’entrada, cal tenir present que les legislacions sobre economia social i solidària a l’Amèrica Llatina oscil·len conceptualment entre l’autogestió i la visió sectorial.
A Amèrica Llatina la irrupció, durant la dècada dels vuitanta del segle XX, del concepte d’economia social coincideix en el temps amb el de l’economia solidària, més associat a les pràctiques populars i comunitàries. Segons un estudi de 2012 de Pablo Guerra, fins a gairebé començament del segle XXI, la situació legal respecte a l’economia social i solidària en el continent era pràcticament de desconeixement per part dels Estats. Fa deu anys, les legislacions nacionals donaven compte parcialment de les cooperatives i en menor mesura les mutuals, deixant a les altres organitzacions del sector regides o bé pel dret cooperatiu o bé pel dret mercantil (García Müller, 1998). L’única excepció va ser Hondures, qui va comptar amb una pionera Llei d’Economia Social promulgada el 1985. L’onada de legislació específica per al sector comença a Colòmbia amb la Llei 454 de 1998 i continua després en altres països del continent.
Hondures:
L’anomenada Llei del sector Social de l’Economia està continguda en el Decret 193-85 del Congrés Nacional d’Hondures de 1985. Després, desenvolupada pel Reglament de la Llei del Sector Social de l’Economia. Aquesta Llei obeeix al mandat constitucional del país que defineix el sector social de l’economia com “conjunt d’empreses i organitzacions formades per treballadors que sostenen la primacia del treball, opten per la propietat social dels mitjans de producció i estableixen que l’excedent generat és un mitjà per elevar el nivell de vida dels seus membres. El sector social de l’economia es fonamenta en els principis de llibertat, democràcia econòmica, justícia, solidaritat, autogestió, participació i pluralisme”(Hondures, 1985: 1). Estableix que estarà “integrat per les associacions cooperatives, empreses asso-ciatives de pagesos, empreses cooperatives agroindustrials i en general, per totes aquelles empreses constituïdes exclusivament per treballadors que, d’acord amb les lleis es dediquin a la producció, industrialització, comercialització, prestació de serveis i altres activitats econòmiques, que siguin de benefici comú dels seus associats i contribueixin al desenvolupament econòmic i social del país “(Hondures, 1985: 1). És una llei orientada fonamentalment pel concepte de l’autogestió en la mesura que els socis han de ser treballadors que reuneixin alhora la condició d’empresaris, evitant la figura d’assalariats, tot i que es preveu la seva contractació de manera excepcional.
Es considera que la contribució de l’Economia Social a la producció del país, aquesta representada pel 25% del Producte Interior Brut (Rodríguez i Erazo, 2004).
Colòmbia:
El 1998 s’aprova una de les lleis més modernes del sector solidari al continent: la Llei 454 de Colòmbia. Defineix el sector com a “sistema socioeconòmic, cultural i ambiental conformat pel conjunt de forces socials organitzades en formes associatives identificades per pràctiques autogestionàries solidàries, democràtiques i humanistes, sense ànim de lucre per al desenvolupament integral de l’ésser humà com subjecte, actor i cap de l’economia “(Colòmbia, 1998: 1).
És la primera legislació nacional probablement al món, que adopta el terme “economia solidària” i que inclou la legislació cooperativa sota aquest paraigües conceptual. Entre els èxits de la Llei, fa referència a un “sistema socioeconòmic, cultural i ambiental” superant d’aquesta manera les definicions més ancorades en termes estrictament econòmics-empresarials. Un altre dels èxits refereix a un llistat de principis més actualitzats respecte als utilitzats habitualment per les legislacions cooperatives. Entre els aspectes deficitaris de la Llei assenyalaria l’ús del concepte “sense ànim de lucre”, que altres legislacions més actuals han preferit evitar tenint en compte la confusió intel·lectual que implica.
Les 8.600 cooperatives existents a Colòmbia reuneixen a 5.5 milions d’associats el que equival a dir que un de cada 8 colombians és cooperativista (2011), segons Alianza Cooperativa Internacional.
Equador:
La Llei Orgànica de l’Economia Popular i Solidària i del Sector Financer Popular i Solidari, de 2011, recull la següent definició: “la forma d’organització econòmica, on els seus integrants, individual o col·lectivament, organitzen i des-atropellen processos de producció, intercanvi, comercialització, finançament i consum de béns i serveis, per satisfer necessitats i generar ingressos, basades en relacions de solidaritat, cooperació i reciprocitat, privilegiant a la feina i a l’ésser humà com a subjecte i fi de seva activitat, orientada al bon viure, en harmonia amb la natura, per sobre l’apropiació, el lucre i l’acumulació de capital”.
Mèxic:
A Mèxic no hi ha una definició precisa. Només enumera les organitzacions pertanyents al sector. Ara bé, el 2011 es va aprovar la legislació més novell d’economia social i solidària a la regió, és a dir, la Llei General sobre Economia Social i Solidària. Aquesta legislació es refereix al “sector social de l’economia” i no “sector de l’economia social”. A diferència de les anteriors legislacions, el marc de valors i principis no mostra riquesa doctrinària. Els punts alts de la norma són la integració de les diverses organitzacions que integren el sector en un mateix marc legal (fins llavors cadascuna de les organitzacions tenia el seu propi marc jurídic), la creació d’un Institut Nacional d’Economia Social, dependent de la Secretaria d’Economia el que assegura polítiques públiques adreçades al sector; la creació d’un Fons de Foment ala Economia Social, el que assegura un sistema propi de finançament; i la creació d’un àmbit propi de les organitzacions (un Congrés Nacional), el que permetrà avançar en la identitat del sector.
Argentina:
L’Argentina compta amb nombroses polítiques impulsades des de l’Instituto Nacional de Economía Social (INAES), sota un enfocament que oscil·la entre el clàssic i el paternalista. Algunes organitzacions socials nucleades a l’Asamblea Obierta para la Construcción de una Ley Nacional de Economía Social i Solidaria, estan impulsant actualment un debat per legislar en aquest assumpte, sota un enfocament de tipus autogestionari. L’INAES mentrestant va llançar el 2011 la discussió sobre un projecte de Llei General Bàsica d’Economia Solidària, més perfilat per l’orientació sectorial. Mentrestant hi ha antecedents de legislacions d’abast provincial.
A l’Argentina hi ha unes 13.000 cooperatives registrades que apleguen gairebé 9.400.000 de socis i donen ocupació directa a més de 265.000 persones (2008). Les cooperatives agropecuàries argentines són responsables de més del 20% del total nacional de les exportacions de blat (2010-2011).
Bolívia:
A Bolívia, els canvis polítics operats durant la presidència d’Evo Morales van dur a la recerca de nous paradigmes de desenvolupament econòmic. La Constitució de la República de 2007 establia alguns codis d’ètica econòmica molt nous: “L’Estat assumeix i promou com a principis ètic morals de la societat plural: estima; no siguis fluix, no siguis mentider ni siguis lladre; vida noble i bona; i terra sense mal (Bolívia, 2007: 8). Per la seva banda, l’art. 311 introdueix la idea d’una “economia plural” on es destaca el paper de les cooperatives, de la propietat comunitària i de les formes comunitàries de producció (Art. 48). Tot i certs esforços per posicionar la temàtica en les polítiques públiques, la veritat es que aquest país encara no compta amb una llei d’economia social i solidària.
A Bolívia existeixen més de 1.600 cooperatives que generen més de 32.000 llocs de treball directes i més de 128.000 llocs de treball indirectes (2008).
Brasil:
Brasil ha desenvolupat des de la Secretaria Nacional d’Economia Solidària amb suport del Fórum Brasileiro de Economia Solidária (FBES), una de les experiències de més impacte en polítiques públiques de promoció a aquesta manera alternativa de fer economia. No obstant això, encara que les Conferències Nacionals de 2006 i 2010 van reclamar un avanç en termes legislatius, no hi encara una llei d’abast federal. El 2011 el FBES va llançar una campanya de recollida de signatures en suport a un projecte de llei elaborat pel Consell Nacional d’Economia Solidària (CNES) i elevat a la Cambra de Diputats. Aquest projecte proposa la creació d’un Sistema Nacional i un Fons Nacional d’Economia Solidària. Es defineix en el seu Art. 2 com a qualsevol forma de producció, distribució, consum o crèdit.
Al Brasil, les cooperatives són responsables d’un 37.2% del PIB agrícola i el 5.4% del PIB global (2009). Les 6.600 cooperatives vinculades a l’Organització de les Cooperatives Brasileres reuneixen a més de 10 milions de cooperativistes i donen feina directa a gairebé 300.000 persones (2011).
República Dominicana:
El 2010 un grup d’organitzacions socials i cooperatives van elaborar un “projecte de llei del sector de l’economia solidària” que va ser elevat a la Cambra de Diputats el 2011. L’Art.222 de la seva Constitució reconeix “l’aportació de les iniciatives econòmiques populars”, citant el cas de “les cooperatives (…) i altres formes d’associació comunitària per al treball, la producció, l’estalvi i el consum “(Dominicana, 2010: 64). El projecte presentava una orientació cap a l’autogestió i defineix l’economia solidària com “el sistema socioeconòmic, cultural i ambiental, desenvolupat de forma associativa per treballadors i treballadores, a través de pràctiques solidàries i participatives, per al benviure, el desenvolupament integral de l’ésser humà com a fi de l’economia, per tant, no té finalitats lucratives “.
A República Dominicana les cooperatives reuneixen a més d’1 milió d’associats i donen ocupació directa a més de 40.000 persones (2011).
Uruguay:
A Uruguai s’incorpora per primera vegada el terme “economia solidària” a nivell legislatiu de forma marginal en el text de la Ley General de Cooperativas (Llei 18407). Amb la creació de l’Instituto Nacional de Cooperativas (INACOOP) s’estableix entre els seus objectius “impulsar l’estudi i la investigació d’altres formes de l’economia social i solidària i realitzar propostes sobre el seu abast i regulació, per afavorir la formació d’un marc jurídic que faciliti el seu desenvolupament i promoció” (Uruguai: 2008, M). El 2011 van començar algunes activitats en aquest sentit, sobretot promogudes per la Coordinadora Nacional de Economia Solidaria, tot i que s’està encara lluny d’un projecte.
A Uruguai, les cooperatives són responsables del 3% del PIB. Produeixen el 90% de la llet, el 34% de la mel i el 30% del blat. El 60% de la producció s’exporta a més de 40 països (2011).
Veneçuela:
A Veneçuela no hi ha una llei d’economia social i/o solidària. No obstant, la Constitució de 1999 indica que l’Estat ha de promoure l’economia social. En aquest sentit, el 2001 es va aprovar la Ley Especial de Asociaciones Cooperativas. De forma complementària al projecte econòmic, el 2008 es promulgà la Ley de Fomento y Desarrollo de la Economía Popular, amb el propòsit de regular el sistema socio-productiu comunitari.
